Hi ha presències que no s’expliquen.
Se senten.

S’escolen a la vida amb l’elegància de l’inevitable,
amb aquell silenci antic que no necessita paraules.

Els gats sempre han sabut habitar aquest lloc.

Un lloc que no pertany del tot al món visible,
però tampoc al misteri.

Un lloc intermedi.
Subtil.
Intacte.

Bastet

Bastet no era només una deessa.

Era fertilitat, llar i protecció.
Era música, dansa, sensualitat, plaer.
Era la bellesa, la suavitat… i la força continguda.

Els egipcis no l’adoraven pel que representava,
sinó pel que reconeixien en ella.

Perquè Bastet no imposava.

Simplement era.

Com els gats.

On allò sagrat era quotidià

A l’Antic Egipte, els gats no eren mascotes.

Eren presència.

Protegien les llars de serps i rosegadors…
però també d’allò que no es veu.

I quan un d’ells transia,
el dol no s’amagava.

Les famílies senceres s’afaitaven les celles.
Els cossos eren momificats.
El silenci s’omplia de pèrdua i de significat.

No perquè fossin déus.

Sinó perquè convivien amb alguna cosa que fregava allò sagrat.

Bubastis

Hi va haver un lloc on tot això bategava amb més força.

Bubastis.

Fins allà hi va arribar Herodotus⁽¹⁾
i el que va trobar no va ser solemnitat, sinó celebració.

Música.
Dansa.
Rialles.

Deia que era una de les festes més vives de tot Egipte.

Les persones navegaven pel Nil cantant,
deixant-se portar per alguna cosa que no necessitava explicació.

Avui, a Tell Basta, aquest eco encara existeix.

Com tot allò que ha estat viscut de veritat.

Allò impossible de domesticar

Els gats no obeeixen.

No busquen agradar.
No negocien la seva essència.

I, tanmateix, es queden.

No per necessitat,
sinó per elecció.

Hi ha alguna cosa en ells que es manté intacta,
com si conservessin una memòria antiga…

Una manera sempre indòmita d’estar al món corpori
sense perdre mai la seva connexió mística amb l’eteri.

Jo soc Bastet

Potser per això, quan els observem amb deteniment,
alguna cosa dins nostre recorda.

Recorda que no tot s’ha d’explicar.
Que no tot s’ha de forçar.
Que hi ha una manera de viure
més propera a l’instint que a la sorollosa superficialitat.

Més propera a la veritat que la realitat observable.

I potser, en el fons,
això era Bastet.

No una deessa llunyana.

Sinó una manera d’habitar la vida a la Terra…
amb elegància,
amb llibertat,
i amb aquesta misteriosa capacitat
de ser…
sense deixar de pertànyer al Cel.

😼😸 Algunes coses que (potser) no sabies 😼😸

• Diversos estudis arqueològics suggereixen que els primers gats domèstics van aparèixer cap a l’any 3600aC
• Un gat pot saltar gràcilment i fàcilment fins a sis vegades la longitud del seu cos, gràcies a la gran potència de les seves potes posteriors i a una columna vertebral extremadament flexible.
• La seva oïda és una de les més precises del regne animal: pot detectar sons ultrasònics i localitzar amb gran exactitud l’origen d’un lleuger soroll, fins i tot en plena foscor.
• L’empremta nasal de cada gat és única, a l’igual que les empremtes dactilars humanes.
• Els seus bigotis —vibrisses— no són només pèl: són sensors tàctils d’altíssima precisió que detecten corrents d’aire, vibracions i la proximitat d’objectes, ajudant-los a orientar-se, fins i tot sense veure-hi.
• Els “coixinets” de les seves potes funcionen a la vegada com a amortidors i sensors: perceben vibracions del terra, cosa que els permet detectar moviments subtils com els d’una diminuta presa de la mida d’una cria de ratolí abans, fins i tot, de veure-la.
• Poden “llegir” l’entorn a través de l’aire: capten canvis en la direcció del vent, en la humitat i en la pressió atmosfèrica, fet que influeix en el seu comportament i en la seva capacitat d’anticipació.
• La seva visió està adaptada a la penombra: hi veuen infinitament millor que nosaltres amb molt poca llum, tot i que no perceben els colors de la mateixa manera.
• Dormen moltes hores, però mai del tot desconnectats: es mantenen en un estat d’alerta suau, sempre preparats per reaccionar en qualsevol moment.
• Un “simple” gat de casa podria vèncer “sense despentinar-se els bigotis” al millor velocista de la història, el jamaicà Usain Bolt, en la cursa de 200 metres.
• L’estil d’aprenentatge d’un gat és similar al d’una criatura de 2 a 3 anys i, a més, encara que també sembli quelcom increïble, et faig saber que la famosa escena de la pel·lícula Los padres de ella —comèdia, any 2000, interpretada per Robert De Niro i Ben Stiller— no representa cap ficció: els gats poden aprendre a fer servir, sense cap tipus de problema, el bany dels seus humans.
• El seu ronron no només expressa i dóna sensació de benestar: emet freqüències que científicament s’han associat amb efectes calmants i reparadors, fins i tot a nivell físic. De fet, el seu ronron vibra a una freqüència de 25 a 150 hertzs, la mateixa a la qual els músculs i els ossos es reparen.
• Tenen un sentit de l’equilibri extraordinari gràcies al seu sistema vestibular i a la cua, que actua com a contrapès en moviment.
• I hi ha alguna cosa més difícil de mesurar… però fàcil d’intuir: perceben canvis subtils en el seu entorn —energètics, emocionals, vibracionals— moltíssim abans que nosaltres en siguem —o no— conscients.

⁽¹⁾historiador i geògraf de la Grècia Clàssica 500 aC

😽😺😻😺😻😺😻😺😻😺😻😺😻😺😻😽